la Nota de Martí Oró, guanyador del concurs El gust per la lectura

La nota

Galop Foxley

Aquell dia feia bo. Era un d’aquells dies en els que el senyor William Perkins sortia a passejar el gos ben d’hora perquè estava de molt bon humor. El bon temps el feia posar de bon humor, ves per on. No era usual veure a un home com en Perkins, esquifit, ben clenxinat i amb l’americana i la corbata de la feina a les sis del matí passejant un gran danès dues vegades més gran que ell.

En Perkins era un home feliç. Amant de la rutina i de la feina d’advocat, de les bones formes i de la gent respectable i meticulosa, com ell mateix. Era, en definitiva, un home satisfet i segur d’ell mateix, conscient que podia anar per la vida amb el cap ben alt perquè mai ningú no li havia regalat res, tot s’ho havia guanyat a pols, amb esforç i voluntat, igual que aquells a qui admirava.

Així doncs, estareu d’acord amb mi si us dic que el tal Perkins destacava considerablement en aquelles hores intempestives, amb un gos més gran que ell i vestit com anava, creuant-se amb multitud de corredors i esportistes de tota mena, o inclús amb joves que venien de passar una nit moguda. Estava clar que aquella hora no era la seva; l’horari de les persones respectables començava un parell d’hores més tard.

Tot i això, en els matins de bon temps i bones vibracions com aquell, semblava que en Perkins  fos aliè a tot aquest entorn que l’observava detingudament, concentrat en la música clàssica que escoltava amb els seus “Walkman” i vigilant que el seu enorme gos no se l’emportés gaire lluny. Durant aquell matí, però, va passar quelcom diferent a la resta de matins.

En Perkins anava molt capficat en la música i, sense adonar-se’n, va topar amb una senyora que portava un cafè i també passejava un gos, i li va tirar tot el cafè per sobre.

  • Perdoni, jo… anava escoltant Beethoven i no… no l’he vista… em sap tan de greu… permeti’m que l’eixugui amb el mocador…- en Perkins se sentia realment malament, i volia fer el que fos per compensar el seu error.- ostres és que em sap tan de greu!!!

 

  • Tranquil home, no es preocupi que no ha estat res! Calmi’s que amb el dia que fa ja s’assecarà!

Només en escoltar la veu de la dona, el nostre senyoret ja va sentir-se molt més tranquil, i va calmar-se en qüestió de segons. Quina veu!! Semblava la d’un àngel, era una veu fabulosa, dolça i sincera. En Perkins va notar papallones a l’estómac, semblava que s’havia enamorat. De fet no feien mala parella. Ella era molt semblant a ell; una dona petitona, respectable, meticulosa, i que no encaixava ni de bon tros en aquell ambient. Ara bé, ambdós estaven casats. La dona d’en Perkins el tenia martiritzat, en Perkins no podia portar-li mai la contrària; mentre que el marit de Victòria Henkel, la dona esquifida, era un gandul que es passava el dia al sofà exigint cervesa a la seva pobra senyora.

En Perkins va pensar que d’oportunitats com aquelles no se’n trobaven a cada cantonada. Així doncs, es va convèncer a ell mateix dient-se que a l’edat moderna, els burgesos de classe alta tenien moltes amants, i com més en tenien més respectables eren. Així que va llençar-se a la piscina.

  • Per compensar aquest desastre, crec que el mínim que puc fer és convidar-la a un cafè, ja que el que portava li he tirat per sobre!

La senyora Henkel no s’hi va poder negar; feia anys i panys que esperava poder fer entrar a la seva vida un home com cal, i sens dubte aquell era l’adequat.

Van anar al bar més proper i van compartir una agradable xerrada, on van començar a conèixer-se. Com més coses s’explicaven, més convençuts estaven de voler estar junts. Tot i això, com a persones respectables i reservades que eren no van comentar aquest tema, només van parlar del més bàsic. En acabat, van donar-se el mòbil, les adreces i els correus electrònics, i cadascú va anar cap a la seva feina, per arribar puntuals com sempre.

En acabar la jornada, en Perkins estava, com sempre, abatut. Però era feliç, havia trobat l’amor de la seva vida, la vida era com un paradís celestial! A més aquell vespre la seva dona tornava tard, així que podria estar per la seva filla al cent per cent.

  • Hola pare!!- va saludar-lo ella-.
  • Hola reina, com ha anat el dia?-va replicar ell-.
  • Bé…- la nena ho va dir amb un cert aire entristit-.
  • Què ha passat filla?

La noieta va explicar-li que la seva tutora, la pesada de sempre, l’havia tornat a suspendre injustament. En Perkins treia foc pels queixals. Aquella vella desgraciada, que ja portava massa temps treballant, havia tornat a molestar a la seva filla. Pel que semblava, li tenia jugada. No la deixava respirar, sempre la vigilava i li feia fer les feines brutes i carregar amb les culpes. Ja n’estava fart. Aquella vella malparida li havia esguerrat la jornada altre cop. Ja n’hi havia prou, sabria el que és bo aquella dona.

  • No et preocupis filla, que ara el pare li escriurà un correu electrònic per dir-li que ja n’hi ha prou d’aquest color!!

En Perkins estava realment enfadat. Així que es va posar davant de l’ordinador  i va començar a dir-li el nom del porc a aquella creguda, perdent les formes i la meticulositat que el caracteritzaven. Quan es va haver desfogat, va pitjar “enviar”. Quan va haver acabat, ja se sentia millor. Li va dir bona nit a la seva filla i es va asseure a la seva butaca. Va decidir que li escriuria un SMS a la seva estimada, per proposar-li de quedar un dia. Un cop fet això, cansat i sense ànim d’esperar a què arribés la seva dona, va jeure’s al llit, esperant amb candeletes la resposta de la senyora Henkel.

La resposta no es va fer esperar. L’endemà al matí la senyora Henkel ja li havia respost… i li havia proposat dia, hora i lloc!! El dissabte a les dues del migdia al mateix bar i a la mateixa taula!! Era tan meticulosa com ell. Així doncs, en Perkins va passar els tres dies que quedaven com va poder fins que va arribar dissabte.

Aquell era un dissabte assolellat. El nostre amic Perkins va mudar-se i va empolainar-se tant com va poder, amb la seva clenxa característica i el seu bigotet ben perfumat. Va dir-li a la seva dona que tenia un dinar amb uns clients molt rics i ella no li va posar pegues (al cap i a la fi, si es tractava de fer diners…).

Va arribar al bar. Se’n recordava perfectament de la taula. Va entrar i es va asseure. Va ser llavors quan va adonar-se d’una cosa; a la cadira del seu davant, encara buida, hi havia una nota enganxada, escrita a ordinador.  Va agafar-la i va llegir-la. La nota es basava en una gran quantitat d’insults desmesurada, i, el més important, anaven tots dirigits a ell. Al primer moment es va estranyar, perquè era realment curiós que la seva amant l’insultés d’aquella manera tan contraindicada. Ara bé, va veure que al final hi havia una anotació amb lletra petita. Quan la va llegir, va lligar caps. Deia el següent:

“Estimat William, fixa’t en el nom de les professores.”

Potser és que, en realitat, les persones fetes les unes per les altres no existeixen.

 

NOM DEL CENTRE I POBLACIÓ: Escola de secundària Els Arcs. Barcelona.

CATEGORIA: D

AUTOR I OBRA TREBALLADA: Roald Dahl. Històries imprevistes.

TÍTOL DEL TREBALL: La nota

NOMS I COGNOMS DE L’AUTOR/A: Martí Oró Nolla

CURS I GRUP: 4t A

PROFESSORA QUE HA DIRIGIT EL TREBALL: Caterina CanyellesIMG_20160609_175048.jpg

Anuncis

2 comments

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s